Des de que es va fer pública la infame sentència que condemna a més de 100 anys de presó als Jordis i els polítics destituïts pel 155, desprès que la Guardia Civil va detenir a membres dels CDR en l’operació “Judas”, a tot Catalunya hi han hagut nombrosos brots de violència entre manifestants i l’autoanomenada “Fuerzas del orden”, integrades per la Policia Nacional espanyola i els Mossos d’Esquadra, “fuerzas “ que suposadament son dirigides per un Conseller de la Generalitat.

Alguns han intentat banalitzar i exagerar aquesta violència, com ho ha fet el Ministro del Interior, (un senyor que s’autoanomena Grande) que ha dit que l’impacte de la violència a Catalunya ha superat la del País Basc, obviant els més de 1.200 morts que van produir les accions d’ETA i de les forces repressives, incloent el GAL de Barrionuevo i companyia.

Altres han posat al mateix sac la violència dels manifestants i la de les “fuerzas del orden”. Per exemple, la Favb (Federació d’Associacions Veïnals de Barcelona) en un comunicat “condemna enèrgicament la violència vingui d’on vingui” . Això vol dir que és el mateix un contenidor cremat que un ull buidat per una bala de goma disparada per la policia nacional?.

Posem-hi una mica de seny: hi ha diferents tipus i intensitat de violències, per exemple tenim la violència estructural, la que impedeix que tothom disposi d’un habitatge digne, o la que asseguri que tots gaudim d’un judici imparcial, o la que permeti que el jovent tingui un treball i un salari dignes o de que s’exercitin altres drets fonamentals.

Però ara ens referim a la violència física, que moltes vegades, és la conseqüència de la violència estructural.

La feina admirable dels reporters dels diaris i televisions, i sobre tot les xarxes socials –més actives que mai- ens han permès veure clarament nombrosos casos de detencions arbitràries i d’agressions policials a peu i en vehicles, així com a centenars de joves llençant objectes i cremant brossa i contenidors.

No obstant, a l’hora de fer balanç, comptabilitzem que –fins ara- 4 joves han quedat bornis, que s’han atès centenars de manifestants i periodistes ferits, mentre que de la vintena de policies atesos, els dos agents ferits amb pronòstic més greus, un d’ells, ho podia haver estat per una bala de goma disparada al cap involuntàriament per un company seu i l’altre per haver caigut d’un furgó policial en marxa que empaitava els manifestants. Quin balanç més curiós, no?

Alguns polítics –fins i tot del govern– diuen que entre els manifestants hi havien infiltrats anti-sistema, policies de paisà (ben cert), brètols, etc. Probablement sigui així, però el que hem vist és una gran majoria d’estudiants i joves indignats per una sentència injusta, contra un Gobierno de España cec i sord, un Govern autonòmic ineficaç, lligat de peus i mans, i uns partits independentistes incapaços d’unir-se políticament per donar la resposta que exigeix el poble. Això ho deien alguns joves entrevistats. La indignació és un motor molt potent.

Qui provoca els aldarulls? Podria ser que La Síndrome de Sherwood tingués gran part de culpa? Aquesta síndrome, que rep el nom del llegendari bosc on Robin Hood feia de les seves, explica com des de les “fuerzas del orden” es pot atiar i provocar que una manifestació inicialment pacífica acabi sent violenta. Per a ampliar sobre aquest concepte es poden consultar els següents enllaços:

• https://www.ccma.cat/tv3/mes-324/que-es-la-sindrome-de-sherwood
• https://ca.wikipedia.org/wiki/Síndrome_de_Sherwood.

Aquestes tàctiques policials usades inicialment per criminalitzar els “okupes” i altres sectors minoritaris, sembla que la BRIMO les ha incorporat al seu arsenal, no sabem si amb el beneplàcit del Conseller d’Interior.

Fa dos anys, en les manifestacions es corejava “els Mossos seran sempre nostres”, ara sembla que el Ministerio del Interior , se’ls ha fet seus.

El dia 23 d’octubre a la Plaça Universitat hi va haver una concentració d’entitats educatives, sindicats, col·lectius pels drets civils i de Mares i Avies per la República, amb el lema “NO TOQUEU EL NOSTRE JOVENT”. En l’acte que va cloure a la Plaça Sant Jaume, el representant del sindicat Ustec va demanar l’alliberament dels –ja- 44 presos polítics i va expressar que els estudiants van rebre una repressió brutal.

La secretària del Sindicat d’Estudiants va deixar clar que els joves rebutgen “la brutal campanya de criminalització mediàtica orquestrada per la dreta espanyolista contra el jovent que s`ha manifestat”, conceptes que també recull el manifest que parla de “la repressió digna d’un estat autoritari”… “que te per objectiu terroritzar, coartar la llibertat d’expressió, el dret a la protesta i l’exercici dels drets fonamentals…trepitjats per botes, porres, masmorres, projectils i togues”.

Una mare va advertir al cossos repressius: “Si toqueu els nostres fills, trobareu les mares”.

És evident que no estem parlant de la mateixa violència, perquè no es pot posar al mateix sac la del jovent indignat reclamant justícia que la de la brutalitat repressiva policial.

La tergiversació del llenguatge i la repetició sistemàtica de determinades expressions és una vella tàctica que utilitzen els poderosos fent servir falsedats per definir realitats. És per això que sempre sentim:

• Violència, quan hi ha qualsevol tipus d’aldarulls
• Terroristes, quan parlen d’independentistes
• Tumults, quan es produeixen concentracions multitudinàries pacífiques
• Sediciosos, quan es refereixen a líders pacifistes

Una altra tàctica és equiparar els esdeveniments amb d’altres de molt més greus, i això és el que fa el ministre Marlaska quan diu això:

“A Catalunya hi ha una violència de molt més impacte que al País Basc”

Com té el valor de comparar els fets de Catalunya amb els del País Basc que van deixar un balanç de més de mil morts? Així es fa la construcció d’un relat fals que estan difonent a tort i a dret a través de molts mitjans.

Una altra expressió repetida cada dia és:

El president Torra ha de ser el president de tots els catalans.

Com si els presidents de tots els estats no representessin uns partits determinats. O és que els presidents d’Espanya han tingut mai alguna capacitat de diàleg o algun projecte per a nosaltres?

Aquesta manipulació sistemàtica és molt perillosa perquè acaba penetrant en el pensament col·lectiu de les societats i desviant l’atenció cap a on interessa al poder. Però a les societats democràtiques del segle XXI, estem perdent la por i hem de trobar formes de resistència per defensar-nos i avançar.

• Cal ser molt crítics amb el poder perquè sempre té la paella pel mànec.
• Cal fer molta atenció a la corrupció del llenguatge i a la mala intenció que comporten determinades expressions.
• Cal foragitar polítics demagogs que llancen arengues amb l´únic objectiu de dominar.
• Cal entendre que els missatges manipulats que ens arriben de la majoria de mitjans estan pensats per fer-nos més vulnerables.
• Cal ser conscients que la nostra autonomia és una autonomia intervinguda, amenaçada i amb molt poca capacitat de governar.
• Cal que ens convencem que el projecte del govern central per a Catalunya només passa per la repressió.
• Cal saber que demanar la independència no és ni serà mai cap delicte, com no ho és omplir els carrers amb les nostres reivindicacions.