El PNL no és un pacte acadèmic ni sociolingüístic, és un pacte polític i com a tal el valorarem i l’analitzarem. Deixeu-me començar comentant la seva introducció on s’afirma: «Des de l’inici de la dècada que comença l’any 2020, la situació del català ha tornat a ser motiu de preocupació social». Aquesta afirmació no respon a la realitat perquè la preocupació ve de molt més lluny. De fet, sempre ha estat present. Per altra banda, què vol dir «preocupació social»? Segur que tota la societat catalana, del 2020 ençà, es va sentir preocupada per la salut del català? Em temo que no. Hi ha una part que sí (la catalana que parla català i els que hi són respectuosos i saben que aquesta és la llengua de Catalunya), i una altra que no (els ciutadans que viuen a Catalunya,però que se senten i exerceixen d’espanyols; a aquests l’únic que els preocupa és la bona salut del castellà, que ells en diuen espanyol). També hi ha alguns catalans que, com ens va dir una alcaldessa del Vallès, el català no entra dins les seves preocupacions.

Tanmateix, sí que ha estat i és una preocupació de la societat catalana, però no pas d’ençà del 2020. Al març del 2016, el Manifest Koiné, signat per gairebé 300 persones vinculades estretament amb el català, entre les quals uns quants Premis d’Honor de les Lletres Catalanes, ja va engegar totes les alarmes sobre la situació del català. Molts espanyols van acusar el Manifest de xenòfob i, fins i tot, de racista; i alguns catalans, tot i reconèixer que teníem raó, van considerar que llavors no tocava; mentre que d’altres ja havien decidit que el castellà també era llengua de Catalunya i que, per tant, també havia de ser oficial en una hipotètica Catalunya independent. Em refereixo a ERC, que encara és hora que reconegui que es va equivocar o que es desdigui d’aquelles afirmacions. Va ser justament, partint del crit d’alerta del Manifest Koiné, que la societat catalana va començar a obrir els ulls i es va activar per a defensar-lo, canviant actituds de submissió lingüística per actituds catalanocèntriques i convidant els catalans a exigir els seus drets lingüístics.

El pacte consta de tres parts: una introducció, disseny i desemvolupament del Pacte; una segona, amb els acords (objectius o horitzons i àmbits d’actuació); i una tercera, amb els pressupostos.

La primera cosa a constatar és que el Pacte arriba tard, pel cap baix nou anys tard; però, de fet, m’atreviria a dir que, en realitat, són més de vint anys tard. És així perquè a començament del segle XXI ja es va començar a fer evident que no anàvem bé. I, amb vint anys, la situació s’ha agreujat de manera exponencial.

La segona constatació és que és molt difícil de creure que els mateixos que van donar suport al 155, ara siguin disposats a actuar de manera efectiva perquè el català guanyi terreny i assoleixi l’estatus que ha de tenir com a llengua nacional de Catalunya. N’estem tips de promeses, de pactes i de bones paraules! Volem solucions, accions concretes, eficaces i avaluables a curt, a mitjà i a llarg termini. Accions i solucions valentes i pròpies d’un govern que vetlli pels interessos dels catalans. El fet d’autoproclamar-se, en la propaganda institucional, el Govern de tothom, no vol dir pas que ho sigui, hi ha massa indicadors que demostren el fet contrari.

Una altra valoració és que ens fa la impressió que no s’agafa el problema per les banyes (o el toro per les banyes com es diu col·loquialment): empra expressions o paraules que serveixen per a maquillar la realitat, com per exemple parlar de “parlants secundaris”. Què coi són els parlants secundaris? No hem de menester gaires enquestes ni eufemismes per a saber del cert que el català és tocat de mort i que les enquestes no ens el salvaran. Per tant, els diners que costen les enquestes seria millor de destinar-los a finançar accions decidides i concretes que revertissin aquesta situació. Si un govern té clar l’objectiu, pot aconseguir capgirar la situació amb accions que deixin clar quina és la llengua de Catalunya i que demostrin que el Govern realment és disposat a jugar-se-la i a fer tot el que és a les seves mans per a resoldre aquesta anomalia –l’anomalia que una llengua sigui perseguida i menyspreada en el seu propi territori i que el seu govern no faci res realment eficaç per a defensar els seus ciutadans i la seva llengua.

Hi ha moltes coses a fer que no requereixen cap gran pressupost per a endegar-les, com per exemple fer complir de manera rigorosa –com es fa amb el control del trànsit o amb el pagament d’impostos– la normativa lingüística vigent, que és clara i unívoca. Aquesta normativa inclou la retolació dels comerços i establiments de cara el públic, garanteix, a tots els catalans, l’atenció en català en tots els organismes públics de Catalunya; dóna instruccions clares als mitjans de comunicació públics per tal que no canviïn mai de llengua i perquè la parlin correctament… I ens hem de negar a complir aquelles sentències, resolucions o lleis que l’estat espanyol, per mitjà del seu poder judicial, ens pretén d’imposar i l’objectiu de les quals no és altre que fer minvar l’ús del català a Catalunya. Tant el govern com els ciutadans hem de refusar de complir-les, perquè són lleis injustes, colonials, autoritàries i antidemocràtiques. N’és un exemple la recent resolució del Tribunal Superior de Justícia espanyol a Catalunya que ha abolit part del DECRET 91/2024, de 14 de maig. Els catalans no hem d’estar disposats a no acatar cap llei ni resolució imposada per un tribunal espanyol ni a acceptar pactes amb qui justament voldria fer desaparèixer el català.

Finalment, volem acabar dient que no dubtem de la professionalitat i de les bones intencions del conseller Francesc Xavier Vila, però sí de les de l´Estat Espanyol. Com va dir el conseller, en una entrevista el passat mes de maig: “Fa dècades que aprovem papers sobre el català, però després descuidem dur-los a la pràctica”. Esperem que aquesta vegada es duguin a la pràctica i que es faci ràpidament, perquè no podem deixar perdre més temps sense posar-hi remei efectiu. I, si no, haurem d’exigir explicacions i demanar responsabilitats.

Àngels Folch i Borràs
Presidenta de Llengua i República i membre del Grup Koiné